El temps de lleure: una oportunitat única per educar

Compartir activitats i jocs en família ajuda a

enfortir les relacions entre pares i fills

Joan Segarra i Ferran

Vivim un moment de canvi i això es reflecteix en les estructures familiars i en les relacions que s´hi estableixen.
Els intensos canvis socials que s´han viscut en les darreres dècades han provocat noves realitats i nous enfocaments. Així, actualment ens trobem amb una generació de pares i mares que comparteixen amb els fills menys temps del què desitjarien, que diàriament fan mans i mànigues per atendre obligacions professionals i obligacions familiars i que s´esforcen perquè la qualitat supleixi la quantitat pel que fa al temps compartit en família. Entre aquests moments que la vida familiar ofereix per aprofundir en la relació entre pares i fills, destaca un escenari privilegiat: el joc. Quan parlem de joc ens referim per extensió, a més del propi fet de jugar, a totes aquelles activitats que poden formar part del temps de lleure de l´infant: les manualitats, l´esport, l´excursió, el passeig amb bicicleta o l´estona a la piscina o a la platja. No cal insistir gaire en la importància del joc en el desenvolupament integral dels infants en les seves quatre dimensions: la psicomotriu, la intel?lectual, l´afectiva i la social. El temps d´oci, el lleure, significa temps de joc, i és una activitat que el nen es pren molt seriosament, ja que en ell s´hi troba implicada tota la seva persona. És una activitat que li permet progressar, anar avançant per les diferents etapes del seu desenvolupament i, per tant, implica anar assolint una sèrie de reptes característics de cada etapa evolutiva. I per assolir aquests reptes, hi destina una gran quantitat d´energia, fins al punt de quedar, a vegades, esgotat, tant a nivell físic com mental. Tradicionalment, l´adult ha considerat el treball com l´activitat mereixedora de ser considerada seriosament, el qual està en oposició al joc, ja que per a ell, jugar no significa progressar, sinó tot el contrari, és un estat de repòs. Tot i així, ens trobem amb un canvi significatiu a nivell generacional: els pares d´ara, cada cop més, juguen i comparteixen activitats amb els seus fills. Superats complexos i prejudicis, assumits els nous rols dins la unitat familiar, ja és habitual veure els adults participant en els jocs dels infants. Jugar és créixer. El joc és una activitat que dóna plaer i que desperta en l´infant un gran ventall d´emocions. Aquest caràcter del joc com a generador de plaer fa que l´infant desenvolupi la capacitat de divertir-se i es demostra en el fet que en moltes ocasions aquest repeteixi determinades accions mentre juga. El fet que al nen li caiguin les peces d´una construcció quan només li faltava col?locar la teulada d´una casa, o que no se´n surti dibuixant les fulles de l´arbre del seu jardí, li facilitarà l´aprenentatge de petites frustracions que més endavant li permetran tolerar millor altres frustracions i adaptar-se a noves situacions. A través del joc, l´infant expressa el que pensa, el que sent, el que desitja, alhora que es descobreix a si mateix a mesura que experimenta sobre les seves pròpies sensacions. També mitjançant l´experimentació amb els objectes, descobreix el món exterior i modifica contínuament la seva visió del món. El joc és una activitat espontània, en tant que l´infant tria quan vol jugar (fins al punt que quan veiem que un nen no juga és senyal que alguna cosa li passa); és voluntària, perquè ell opta per jugar o no; i és lliurement escollida, perquè decideix a quin joc vol jugar. Ara bé, aquestes tres premisses del joc es poden veure afectades per factors externs. En tots els contextos educatius, que participa el nen i que estan dirigits per un adult (pares, mestres, educadors, monitors), sovint no és l´infant qui decideix quan i a què es juga, i per tant, deixa de ser una activitat espontània. L´èxit de l´activitat i de la seva acceptació per part dels nens dependrà de la capacitat d´aquest adult de saber escoltar i detectar les seves necessitats i proposar l´activitat lúdica adequada. La llibertat d´acció també es veu afectada quan per jugar, l´infant s´ha d´adaptar a unes normes, sobretot quan juga amb altres persones i si el joc en qüestió requereix el compliment de certes regles perquè es pugui desenvolupar. Aquestes concessions a la llibertat d´acció i d´elecció facilitaran l´assumpció de l´existència d´unes normes i de la necessitat de no traspassar-les. En societat, no tot és possible. Els pares com a companys de joc. Els aprenentatges que realitza l´infant en el nucli familiar sorgeixen en un entramat de relacions i sentiments d´afecte i vinculació mútua, elements clau en el desenvolupament de les persones. Els moments de joc compartits entre pares i fills són cabdals per establir una bona relació entre aquests, que permetrà assolir els aprenentatges. Però, què fa que en el sí d´una família s´estableixin relacions interpersonals de qualitat? D´entrada, és molt important la doble direccionalitat de la relació entre pares i fills i la sensibilitat dels primers a la individualitat del segons. És a dir, s´ha de tenir present que els pares influeixen en la conducta dels fills, sense perdre de vista que aquests també tenen un paper molt important en les accions dels seus pares. Cada nen reacciona d´una manera diferent davant d´una mateixa situació i l´adult ha de tenir la suficient sensibilitat per detectar les característiques individuals del nen i ajustar-se a aquestes, ja que les expressions afectives desajustades, per excés o per defecte, poden produir confusió en el nen. També és important que els pares s´impliquin amb una actitud divertida i expressiva en el joc. Per a l´adult el que té importància és la feina o altres obligacions; és a allò que dedica els seus majors esforços i és comprensible que estar a casa i tenir una estona de tranquil?litat sigui una de les coses més esperades al llarg del dia. Sabent que als nens els agrada jugar i no necessiten ningú per fer-ho i que qualsevol activitat pot ser un joc, és important tenir present que a l´infant li agrada compartir moments de joc amb el pares, ja que aquests li poden aportar l´estímul social que permet enriquir-lo. Donada la importància de l´actitud de joc davant d´una activitat, accions quotidianes com l´estona del bany o l´estona abans d´anar a dormir de l´infant es poden aprofitar per això. Mentre els infants prefereixen jugar a jocs que impliquin un alt nivell de fantasia, els pares prefereixen participar en jocs més organitzats i més aviat estructurats, de manera que cadascú té com a preferència una activitat que li permeti sentir-se més segur; tothom vol jugar en el propi terreny. En el joc, una relació de caràcter horitzontal facilitarà compartir el protagonisme i això permet un millor desenvolupament de les competències socials del nen. Així, és important que els pares es deixin endur per la fantasia del seus fills, però alhora vagin introduint petites dosis de realitat referents als límits que anteriorment anomenàvem en relació a la llibertat d´acció. La figura de l´adult en el moment de joc amb el seu fill s´ha de caracteritzar per tenir un caràcter no directiu. Més aviat cal que faciliti ajuda quan el nen ho necessiti i ampliï les seves capacitats, ajudant-lo a resoldre problemes, incrementant la imaginació i la creació en el moment del joc. Donar un pas més en relació al propi desenvolupament i assolir més reptes passa per l´ajuda de l´adult, i sense aquest, al nen li resulta més difícil progressar.

info Joan Segarra i Ferran és pedagog i Director de Serveis Educatius de la Fundació Pere Tarrés

Aniversari de la Martina

Aquesta setmana la classe dels Pops han celebrat l´aniversari de la Martina, ha fet dos anys!!!!

Moooolteeesss felicitats!!!! Es van posar les botes bebent suc i amb un pastís boníssim de xocolata iiii???? …….Lacasitos!!!!!! Moltes Gràcies!!!!!

La Martina estava tota presumida amb la seva corona…. nomès feia que mirar-se al mirall.

Molts petons i moltes felicitats!!!

Llibres i emocions

Llegir, viure i emocionar-nos

 

Dolors Bastida
contes-collage

Quan com a mares, pares o mestres ens posem a explicar o llegir un conte un munt d’emocions es desperten a qui explica i a qui escolta.
Emili Teixidor en La lectura i la vida en dóna un savi consell “La gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i per això té més experiències, més emocions, més vides”.

Tots els contes estan farcits de símbols que ens ajuden a comunicar-nos amb els altres, amb nosaltres mateixos i ens apropen a representar-nos la realitat. Els elements culturals que transmeten els contes ens fan adonar de les nostres emocions.

Els contes tenen la màgia que ens permeten allunyar-nos de la realitat i viure les emocions sense por de sentir-les de debò, podem tenir un llop, una bruixa o un monstre a la nostre habitació, sentir por i després tancar el llibre i retornar a la pau del nostre petit món. Rodari en la Gramàtica de la fantasia ja ens parlava “El conte té per al nen la mateixa serietat i veritat del joc. Li serveix per comprometre’s, per conèixer-se, per mesurar-se”.

Però quan expliquem un conte cal que puguem compartir els significats que cada un donem als símbols i a les emocions, on un pot sentir perill o por, un altre pot sentir aventura i plaer. En compartir ens coneixem i ens adonem que davant d’una història hi ha un munt de lectures per fer i ens fa sentir units emocionalment sense necessitat de sentir les mateixes emocions.

La fantasia és indispensable en el desenvolupament

Tots els contes estan plens d’emocions tant els contes populars com aquells contes que tracten de manera monotemàtica problemes, conflictes i fets de la nostra vida quotidiana.

Els contes populars són part de l’imaginari col•lectiu i responen a pors que acompanyen al creixement; sempre apareixen problemes, conflictes i patiment per part d’algun dels personatges, que també són possibles patiments dels infants, la por a la pèrdua d’un esser estimat o les enveges com en La Ventafocs, la por a substituir la dependència dels adults i la confiança de sortir-se’n i superar dificultats com en Ton i la Guida. També trobem contes populars com en Patufet , La Caputxeta Vermella o Les set cabretes on s’avisa als infants dels perills que hi ha fora de casa.

Com ens explica Emili Teixidor “La fantasia és indispensable en el desenvolupament de la infància, perquè és una manera natural d’enfrontar-se amb les emocions i els conflictes irresolts en una edat en què la raó té un control molt fràgil sobre el món inconscient”.

En el mercat literari cada vegada més hi ha històries realistes o imaginàries on els nens i les nenes es poden sentir identificats amb què expliquen o els sentiments que es mostren. Són una bona eina per compartir, davant d’un fet difícil, ens pot ajudar a parlar d’una vivència emocional que ens trasbalsa amb suficient distància perquè qui viu la situació és el personatge del conte. Com diu Pep Molist en Dins del mirall “M’agrada la imatge de la literatura com un mirall que emmiralla i que absorbeix tot allò que passa per davant seu, per mostra-ho més tard en forma d’història, a través d’uns personatges i d’unes peripècies. Quan ens hi aturem i en llegim allò que ens mostra, a vegades, ens reflecteix allò que vivim, allò que somiem, allò que sentim, allò que ens preocupa, allò què desitgem i tantes altres coses.”

Quan compartim un d’aquests contes és important parlar de les emocions, posar-hi paraules perquè els faci comprendre, alhora que els distanciï de les pròpies emocions i els ajudi a gestionar el seu món emocional. Hem de tenir en compte que cada infant explica les seves emocions depenent de les vivències que ha tingut de l’emoció que parlem, i també influirà les nostres pròpies vivències, creences i el pes cultural de la nostra societat que de forma inconscient els hàgim transmès.

Compartir un conte és un moment irrepetible
El conte en família és un ritual únic que compartim i vivim, ens cal temps i calma, la cita s’ho mereix, quan expliquem o llegim contes als nostres fills compartim moments irrepetibles, no podem deixar de gaudir-ne, podem parlar del què ens passa i adonar-nos què hi ha coses que ens passen o ens han passat a tots, i altres que no. També ens adonem que no tots sentim el mateix.

És un bon moment per conèixer les pròpies preferències i desitjos. Per reconèixer i acceptar totes les emocions que podem sentir sense sentir-nos culpables per sentir el que sentim, podem tenir por, ràbia, enveja… conèixer-nos i acceptar-nos ens fa sentir millor. En compartir amb els infants les idees que tenim sobre les diferents emocions podem provocar interrogants sobre allò que sentim i perquè ho sentim.

És important escoltar les seves emocions, una mirada, una carícia, una moixaina, un petó o una llàgrima després d’un conte ens pot fer entendre millor als nostres fills, els seus progressos i bloquejos i a partir d’aquí acollir-los i estimar-los amb allò que senten i el que són. El conte sovint ens ajuda a adonar-nos que ens costa expressar el que sentim, ens servirà com un bon company de viatge per compartir emocions amb els més petits de la família i ben segur que tindrem més d’una sorpresa com a mares i pares, i és possible que retornem a viure emocions que teníem amagades en un racó de la nostra memòria emocional.

info

Dolors Bastida i Soriano. Mestra del CEIP Costa i Llobera de Barcelona. Membre del Seminari de Bibliografia Infantil i Juvenil de Rosa Sensat. Membre permanent de la Comissió de Lectura Pública del districte de Gràcia. Formadora del Puntedu: Accés i ús de la informació. La competència informacional des de la biblioteca escolar. Col·laboradora de la secció de llibres al programa El Galliner de ràdio Gràcia i la COMRàdio, http://www.elgalliner.info